EN TEXTOS LITERARIS LA D~VERSITAT IDIOMATICA


Save this PDF as:
 WORD  PNG  TXT  JPG

Tamaño: px
Comenzar la demostración a partir de la página:

Download "EN TEXTOS LITERARIS LA D~VERSITAT IDIOMATICA"

Transcripción

1 LA D~VERSITAT IDIOMATICA EN TEXTOS LITERARIS L'any 1937 produí autentica sensació la pel.lícula de Sacha Guitry Lesperles de la couronne. S'hi seguien les histories de quaue perles de la corona britinica des del segle m i entre els diversos personatges que es fingia que les havien posseides apareixien Enric VI11 d'hglaterra, Francesc 1 de Franca, un papa, paper interpretat per Zacconi, I'emperadriu Eugknia de Montijo i una divertida i vodevilesca reina d'abissínia, país sobre el qual aleshores hom feia moltes brornes. Aquests personatges que he esmentat parlaven, respectivament, en angles, en frances, en italii, en castelli i en un pintoresc llenguatge de sons aguts i guturals. El narrador exposava l'acció en frances, pero tots els qui sortien a escena parlaven en llur propia Ilengua, i aquesta rigorosa acomodació lingüística donava a la pel~lícula un encertadíssim sentit de realitat i de versemblanca envoltant unes intrigues totalment fantasioses. Fa uns vint anys s'emetia seunanalment per televisió un serial nord-america intitulat Missió: impossible on, uns intel~ligentíssims, audacos i experts espies eren tramesos a paisos de I'Est o irabs disfressats de diplonxitics o de rnilitars mssos o de moros notables, ensinistrats detalladament sobre la topografia i els costums de llurs camps d'acció i que assumien perfectament el paper que hom els havia assignat, enganyant tothom. Pero tota aquesta tan ben

2 180 MAR?^ DE RIQUER calculada ficció queia sorollosament per tema perque tots els qui apareixien als diversos episodis del serial, tant els espies com els pobladors dels llunyans paysos on aquells operaven, parlaven exclusivament en angles (o en castelli en les versions doblades que seguíem), com si a tot el món existís només una sola Ilengua. He situat cinematogrificament entre els seus dos Iímits extrems un dels problemes que em semblen basics en el present symposion: la comunicació lingüística en textos literaris quan dialoguen persones de diferents llenguatges. 1 d'antuvi deixem de banda, naturalment, el cas de narracions que l'autor situa en un ambient que no és el seu, on té el dret i l'obligació de fer parlar els qui figuren en l'acció en la llengua de l'escriptor i del lector. Els personatges de Les aventures de Rélémaque s'expressen en frances, i no en grec, i els de Quo vadis? o de Ben Hur en polones i en angles i no en iiatí. Tampoc ací no és lloc per tractar de jocs lingüístics, com les poesies en diversos llenguatges dels trobadors Raimbaut de Vaqueiras i cirverí de Girona, ni d'exhibicions d'internacionalisme cultural, com els poemes amb citacions de poesies de diverses Ilengües, com feren alguns escriptors catalans, des de Ramon Vidal de Besalú fins a Pere Torroella, ni de la literatura farcita ni de la macarrbnica, ni encara d'obres com el Frondzno e Brisona, on la diferencia de modalitats lingüístiques no afecta la comunicació entre els personatges que intervenen en la historia sentimental. Sí, pero, em caldri referir-me a crbniques medievals, on el fet de la relació entre persones que parlaven distint idioma es dóna sovint i hi rep diferents solucions i a obres literiries on la diversitat lingüística obeeix a unes intencions que en podríem dir estilístiques. Una gran obra literaria ens emmenara al punt sobre el qual voldria oferir algunes reflexions. De vegades alguns dels personatges de la novel.la de Liev Tolstói Guerra ipau (publicada entre 1867 i 1869) intercalen en llurs parlaments frases en frances, més o menys Ilargues, o tenen converses en llengua francesa. AUro és freqüent, per exemple, en diilegs entre el príncep Andrei i Anna Pavlovna i entre altres membres de l'aristocracia nissa que intervenen en I'extensa narració. Les lletres que es canvien Júlia Kuragin i la princesa Maria són escrites en correcte frances (1, cap. 22). Amb aur6 el novel.lista reflecteix un molt estes costum de l'alta societat russa i fa que els seus personatges de ficció siguin fidels a la realitat

3 lingüística de I'ambient que retrata. Com és natural el tsar Alexandre 1 escriu en frances una lletra que adreca a Napoleó (111, cap. 3) i en frances parla amb el1 a I'entrevista de Tilsit: i barreja el nis amb el frances el general Balashov quan dialoga amb Murat (111, cap. 4); i fins i tot un escrit de I'arxiduc Ferran &Austria, que llegeix Kutúzov, figura en la novel.la en alemany (11, cap. 3). Aquesta fidelitat lingüística, pero, algunes vegades es trenca, com s'esdevé quan Napoleó adreca en ms una arenga als seus soldats (111, capítol 13). Una obra moderna, Ii Gattopardo de Tomasi di Lampedusa, s'obre amb una escena on el príncep de Salina, al palau de Caserta, és admes a audiencia pel rei de Niipols Francesco 11, el qual li parla en napoliti (([E e 'ppeccerelle che fanno?... non le passa p'a capa... aggio tanto lavoro*), i el príncep li respon sempre en italii, perque segurament no creu oportú fer-ho en sicilia, llengua que de vegades insinua, a la seva illa nadiua, quan enraona amb gent del poble. Hom creia, a 1'Edat Mitjana, que el rei Artús, la seva familia i la seva cori parlaven en frances. Ja a Li cheuaiiers de la charrette de Chrétien de Troyes a la cori artúrica criden i'atenció. «mainte bele dame cortoise / bien parlant an lengue francoisen (versos 39-40). Fidel a aquesta creenca el mallorquí Guillem de Torroella, al seu poema narratiu La fauka, escrit en octosíl.labs apariats en cata12 aprovencalat, fa que Amís, la seva germana la fada Morgana i un serpent misteriós s'adrecin a l'autor, que narra l'aventura en primera persona, en versos francesos. Quan el protagonista troba una bella donzella, que resultara ésser Morgana, I'encontre i la salutació que ella li fa són així: Vas ley me n'ani can la vi e saludey-la ab algratje, es il respós en son lengatge e dix esta mzó sris plus: Guilleumes, ben soyes venus or endroyt en cestuy pahis Un poy scouta, bieus amis, comanr ge te voyll consellier...' 1. Guiliem de TorroeUa, kz faula, edició de P. Bohigas i J. Vidal Alcover, Tarr~gona, 1984, pig. 20.

4 Després de diversos dialegs amb Morgana parla& el rei Artús, i tots dos ho faran en frances, si bé sempre el narrador-autor respondri en catala aprovencalat. El recurs, fet i fet, és el mateix que emp& Tolstoi a Guerra i pau, i evidentment amb la mateixa intenció: Torroella fa expresar-se el rei Artús i la seva germana en la llengua que el1 creia que enraonaven aquests personatges fabulosos. En aquest sentit Plaute és més exagerat i directe, car no s'adrega a lectors sinó a espectadors. La seva comedia Poenulus, ael puniquet*, potser inspirada en una de perduda del grec Alexis (tot i que es conserven fragments d'una altra de Menandre intitulada Kc(p~q6óv~os), teixeix la seva intriga a base d'un noi i de dues noies cartaginesos que han estat fets captius fins que són trobats per Hannó, oncle d'aq~iell i pare d'aquestes. L'acte cinque s'inicia amb i'aparició en escena d'ha~6, vestit de cartagines i seguit d'esclaus africans, el qual recita vint versos en llengua púnica, que tot seguit el1 mateix repeteix en versió Ilatina. Aquesta traducció immediata suposa que el públic roma que assistia a les representacions del Poenulus era incapac d'entendre la llengua púnica; pero el recurs idiomatic contribuia, amh el seu exotisme, a donar als espectadors la impressió de realitat, car és evident que, encara que no entenguessin aquells vint versos, s'adonaven que Hannó s'expressava en púnic, ja que a Roma abundaven els esclaus cartaginesos. Prou conegut és el debat entre Raimbaut de Vaqueiras i una dona genovesa, escrit vers el 1190, on el trobador parla en correcte provencal i ella li respon en genoves, contrast acrescut per la dicció elegant, cortesa i enamorada del trobador i I'expressió displicent, popular i vulgar de la seva interlocutora. Quan Raimbaut fineix una estrofa amb aquesta abrandada declaració: la desimholta genovesa li replica: qant vostra beutat remire fresca cum rosa en mai, qu'el mont plus beua nom sai, per qews am et amarai, e si bona fes me trai, sera pechaz, Jujar, to proenzalesco s'eu aia gauzo de mi,

5 LA DIVWSiTAT IDIO~TICA EN TEXTOS LKERAiüS non preso un genoi. No t'entend plui d'un toesco, o sardo o barbari, ni non 6 cura de ti...? L'ús de les dues Ilengües, una refinada i I'altra popular, no tan solament atorga una recercada versemblanga al diileg ans encara deixa veure una intenció irdnica per part del trobador, sobretot quan, exagerant, fa que la dona manifesti que entén tan poc el provencal com i'alemany, el sard o el barbar. A tots ens és familiar el fmal del cant XXVI del Pulgatorio on Dante, trencant la unitat lingüística de la Commedia, posa sis versos en provencal en boca del trobador Arnaut Daniel. És un homenatge a aquest gran poeta, car, quan al cant XXVIII de l'lnferno apareix el trobador Bertran de Bom i al cant M del Paradiso el trobador Folquet de Marselha, tots dos s'expressen en italii. Un mínim, perd intcncionat, trencament de la unitat lingüística és ofert pel judius Caesar de Shakespeare, en l'escena del magnicidi (acte III), quan el dictador roma adverteix entre els seus atacants el seu amic Bmtus i li diu: «Et tu, Brute!Then fall, Caesarn, convencut el gran dramaturg angles que el seu públic creu que aquestes foren, en Ilatí, les darreres paraules de Cesar, el qual, segons atesta Suetoni, proferí aquests mots en grec: «Marco Bruto imenti diise: Kai mi ~ÉKvw;» (Diu~ Iulaus, cap. 82). Una de les més antigues novel.les de la nostra cultura, Les etispiques o Teagenes i Cariclea d'heliodor (segle In de Pera cristiana), llarga narració de calculadíssima i eficag estructura, resol perfectarnent dime de la rnés rígida versernblanca el problema de la comunicació entre personatges de diverses Ilengües. La malvada Arsace, que és persa, germana del Gran Rei i muller d'un satrapa, enamorada de Teagenes, el protagonista, i'interpel.la ~amb l'ajuda d'un interpret, perque, encara que entenia la llengua grega, no la parlava» (Ilibre VII). Quan Teagenes i Cariclea viatgen presos i encadenats per Etidpia troben uns etiops els quals els fan un interrogatori mitjangant un egipci que va amb ells que sabia parlar l'etiop i el persa, i Teagenes pot respondre a les preguntes aja que s'havia familiaritzat amb la llengua egípcia merces a la seva 2. Riquer, Los tmvadores, 11, Barcelona, 1975, pags

6 prolongada estada en aquel1 país» (llibre VIII). Abans, quan el bandit egipci Tíamis, home generós, que.encara no dominava a la perfecció el grecn es proposa de fer un llarg parlament, demana a I'atenes Cnemó, «el qual ja entenia la llengua egípcia», que vagi traduint les paraules que pronuncia perque les entenyin Teagenes i Cariclea. Al seu llarg discurs Tíanis, entre altres coses, demana a la bella Cariclea que es casi amb ell, paraules i proposició que, traduides repentitzant per Cnemó, entén la donzella grega, la qual respon amb un altre llarg discurs on fingeix acceptar el matrimoni, parlament que així mateix és traduit a I'egipci per I'atenes (llibre 1). Un segle després d'heliodor, a les darrenes del iv, la monja Egeria, probablement gallega, escnví el seu famós Itinera~um, apassionat i interessant llibre de viatges per la Terra Santa on, en descriure les litúrgies pasquals de Jerusalem, anota el següent: 1 com que, en aquesta provincia, una pait de la població sap alhora el grec i el siiiac, perb una pan només el grec i una altra només el skíac, i com que el bisbe, encara que sapiga el siríac, parla sempre només en grec i mai en siríac, per skd hi ha sempre un prevere que vaduek al siríac alló que el bisbe diu en grec, per tal que tothom entengui les seves explicacions. 1 també per a les lectures que s6n llegides a l'església, com que cal Ilegirles en grec, hi ha sempre algú que les traduek al siríac, per tal que el poble sigui sempre instmit. Quant als llatins que hi ha aquí, que no saben ni el siríac ni el grec, perque no es contristin, hom els fa també una explicació, per tal com hi ha d'altres germans i gemanes que parlen el grec i el Ilatí, que els ha expliquen en Ilatí.) Demostra aquest passatge que els casos de traducció simultania, com els que hem trobat a Heliodor, eren corrents en la vida real, i consta que aquest procediment no fou rar en la predicació ~ristiana.~ El Libre dels ftys de Jaume el Conqueridor dóna notes de verisme quan hi prenen la paraula personatges que no són catalans i alguns de llurs mots són reproduits en la modalitat lingüística propia de la seva parla. De vegades són només uns mots aiilats enmig d'una frase catalana, com quan el mestre de I'orde del Temple, que era frances, diu: «Je hi dic aytant, por moy, que la parola siet bona, 3. Egeria, Pelegnnatge, E, Barcelona. 1986, pig. 217, rexi i uaducció de S. Janeras, uf undació Rema1 Metgen. 4. Veg. A. Olivar, h predicación caristiana antigua, Barcelona, pags

7 ab que baja que menjar la ost; mas a moy sembla... que és bon loch e és en xemí de Terol e de Valencia. (cap. 199). El mateix fan els francesos a Lió, admirant la gallardia del Conqueridor en la seva senectut: «El rey no és tan veyl con hom desia, que ancora poria doner a un turc una gran lances» (cap. 535). Aixd fa també el batlle reial de Montpeller quan intercala en un seu parlament mots Ilenguadocians: «Yeu faray venir las escalas de Montpeyler... yeu ay parlat ab los fossors e ab los blanquiés... que venguen... tots a la vostra part pauch a pauc... >r (cap. 298). A Terol Gil Sánchez Muñoz parla al rei en aragones: ~Seyor, ben sabedes vós que unca, en lo que vós demandases nin rogastes, non trobastes de no; ni lo fiziestes ni lo faredes agora...)) (cap. 406). Els moros de Peníscola s'expressen en llur pintoresc mossaribic: ~Senyor, quérelo tu així? E nós lo queremos e.ns fiaremos en tu e dar t'emos lo castello en la tua fe), (cap. 184). Molt natural és que, quan l'mfant Sang de Castella, després Sang IV el Brau, nét de Jaume 1, s'adreca a aquest li digui: «Avuelo, lo que vós en queredes, en quero jo»; i el Conqueridor respon encontinent: ~Donchs, en queremos nós, que vós que prendades cavallería de vostre padre e no d'otro omnen (cap. 495); i 6s curiós que, tot just abans d'aquest diileg, que s'esdevé a Burgos, el cronista anoti que, entre altres, s'hi trobaren «don Aifonso de Molina, so tío e so emano>). Aquests trets apareixen molt menys sovint a la Cr6nica de Bernat Desclot. Quan el rei Felip 1'Ardit de Franga anuncia que es prepara a envair Catalunya els seus barons criden amb entusiasme:.ialons, sire rey, alons pendra aquella terra! Que yo serray rich hom 30 dix cascú-, e seré salvo de mos peccats, ye e ma natura. Alons tost a avant!» (cap. 136). Ramon Muntaner, potser amb més sentit literari, reprodueix una conversa entre dos prínceps francesos donant a la prosa un lleuger matís frances. Felip, fill gran del rei de Franca, el qui sera Felip IV el Bell, no aprova que el seu germi Carles s'hagi coronat com a rei d'aragó, i li retreu: «Que és frare? Ja diuen que vós vos fets nomenar rei d'aragó... A bona fe, be11 frare, vós sóts rei del xapeu, que del reialme d'kagó vós jamés no n'haurets punt; que nosue avonclo n'és rei e senyor; que n'és pus digne que ho sia que vós; e defendra'l en tal manera, que bé porets coneixer vos ha heretat

8 del ventn (cap. 103). Muntaner empra ací una llengua que sembla un calc del frances (.be11 fraren, *punt») i manté només lleugerament catalanitzat el mot «xapeu», o sia «chapeau»; i aquesta dita del príncep de Franca féu tanta gracia al nostre cronista que, des d'ara, gairebé sempre que haura de fer esment del príncep Carles, I'anomenari.lo rei el xapeu». En textos barrejats amb mots d'altres Ilengües o calcats sobre paraules estrangeres ben sovint horn adverteix una subtil ironia, corn «xapeu» tota vegada que es repeteix a les pagines de Muntaner. La intenció ironica d'aquest recurs és ben palesa al divertit exernple de don Pitas Payas,.pintor de Bretaña., que llegim al Libro de buen amor. Recordeu que abans d'ernprendre el seu viatge diu a la seva mulier: «Nostra dona, / yo volo ir a Frandes, portaré muyta dona... Dos anys després, al seu retorn, don Pitas Payas li demana: «Madona, si vos plaz, / mostradme la figura e ajam buen solaz», i ella admet que faci «todo lo que vollaz». 1 per justificar el canvi sofert a la figura pintada.so el onbligov, ella exclama: «Cómo, mon señer,/ en dos años petit corder non se fazer carner?~ (estrofes , Trobem ací, lleument castellanitzats, mots francesos i provencals, evident reproducció del castella que devien parlar els mercaders francs que deambulaven per Castella. La burla del parlar de i'estranger o del foraster és un fet permanent en la societat i que apareix sovint en literatura. Entre els rnolts casos que en podríem esmentar val la pena de recordar que al Roman de Renart, quan s'inicia el judici sobre I'adulteri de la lloba Hersent, muller d'isengrin, violada per Renart, el rei Noble, el lleó, que presideix el tribunal, dernana l'assessorament del savi Carnell, que havia vingut de Llombardia com a legat del Papa. Al seu parlament jurídic el CarneU parla una barreja de llatí i italia: Qare, mesire, me audite: nos rrobat en decret escrite legem expresse publicate de matrimonio violate..; i així una trentena de ver~os.~ Pero ací la gracia del recurs burlesc es basa en el fet que entre els anys 1174 i 1178 fou legat del Papa 5. le mman de Renatr, branches Vil-M, edicib de Mano Roques, País, 1955, pigs 23-24,.Les classiques fran~ais du Moyen Agen.

9 Alexandre 111, davant el rei de Franca, el cardenal Pere de Pavia, llombard per tant, i que devia expresar-se en frances de forma molt similar al Camell del Roman de Renart. Quatre-cents anys rnés tard Rabelais emprari el rnateix recurs humorístico-idiomitic al capítol ~Comrnent Pantagruel recontra un Limosin qui contrefaisait le langaige Francoys» (Pantagntel, cap. VI); i poc després apareixerd Panurge, el divertit poliglot. Aix6 ens emmena a considerar un fet literari curiós, el de les Ilengües irnaginiries o inventades. El susdit Panurge respon a Pantagmel en alemany, italii, anglks, basc, holandks, castelli, danes, hebreu, grec, Ilatí i finalment confessa que sap francks, «ma langue naturelle et maternellex (Pantagruel, cap. M). Doncs bé, en tres ocasions Panurge s'expressa en Ilengües imaginiries, inexistents i evidentment inventades per RabeJais. Elprirner d'aquests parlaments comenca: «Al baril~~otfano», el segon: «Pmg frest strinst sorgmands, i el tercer: «Agonou dont oussys vou». Les Ilengües arbitriri.es són. essencials als Guilliver's travels de Jonathan Swift, on, per exemple, els nans habitants de Lilliput diuen «Hekinah deguls, ~Langro debul san., ~Borach mivolan, etc. (1, capítol l), i els houyhnhnms, o cavalls, empren l'epítet «yahoo» per quaiiiicar els mots «hhnm», «whnaholm"», «ynlhrnnawihlma» i ~ymholmhnmroblnw» (IV, cap. 9). Tres segles abans la literatura catalana ens ofereix un exemple molt singular de llengua imaginaria. A[ Cansoner de 1'Ateneu Barcelones (fol. 212), del xv, un poeta anomenat Pere Antoni, altrament desconegut, trameté al seu amic I'escriptor Joan de Masdovelles una poesia que comensa: Trepodion baracasín xaxundi breus vups gracum de carapintassen drarnaticalis cratsis de castacundi ecusianam raxef garicasen. Masdovelles, tot lloant el nnovíssim estil de trobarr del seu amic, li respongué amb una altra cobla amb els rnateixos rims: Gripadanam famp dami tracundi abdomalich tribentari jasen

10 ruda ginoch fijia graae dabnindi zipratalef confech nabderasen.. La pronunciació peculiar dels nadius d'una zona determinada (com quan diem «Aquest locutor parla amb accent de Lleida.) s'ha emprat sovint com a recurs iiterari, generalment popularitzant o humorístic, sobretot en comedies, ja que és un fet real i que crida I'atenció. A la passió de Crist Sant Pere és identificat per la serventa pel seu accent galileu: *Vere et tu ex illis es, nam et loquela tua manifestum te facit. (Mt. 26, 73). El trouvere Conon de Béthune, tot i els seus viatges i la seva intensa vida cortesana, mai no deixara de pronunciar el frances amb accent picard de l'artois, de la qual cosa es burlaven, a la con francesa, el rei Felip August, la seva mare la reina Mi i la comtessa Marie de Champagne. El trouvere protesta indignat perque... mon lagaige ont blasmé li Francois et mes chancons, oiant les Champenois et la Comtesse encou, dont plus me poise 1 es justifica afirmant que tot i el seu dir dialectal tothom pot entendre el seu frances, i si no el parla amb I'exigida correcció és perque no ha nascut a Pontoise, localitat de I'actual Seine-et-Oise, on hom considerava que es parlava el millor frances. Segueix Conon: La Roine n'a pas fait ke comise, ki me reprist, ele e ses fieus li Rois. Encou ne soit ma parole franchoise; si la puet on bien entendre en franchois; ne chil ne sont bien apris ne cottois, s'il m'ont repris se j'ai dit mos d'artois, car me ne fui pds norris en P~ntoise.~ Una poesia d'un altre trouvere, Gontier de Soignies, ofereix una raríssima substitució de les esses per xeixs. S'inicia «Li xours comence xordementx (o sia: <el sord comensa sordamentn), hi trobem «maix», «plux», «pa'k>>, i cada estrofa es tanca amb el refrany: 6. Les chanrons de Conon de Béthune, edició d'a. Wallenskold, París, 1969, pag. 9, *Les classiques fran~ais du Moyen Ageu.

11 Chanteis, vos ki venez de coa, la xorderie por lou xoit! Hom ha emes la hipotesi, no refutada, que amb aquest tan rar fenomen d'esses convertides en xeuts el poeta satiritza la pronunciació de les dames de la cort que volien imitar I'«accent» espanyol de la reina Blanca de Castella? Aquest recurs literari és utilitzat molt sovint per Balzac en aquelles novel.les on apareixen el pianista Schmucke i el banquer Nucingen, tots dos alsacians i que parlen en un frances on I'escnptor s'esfor~a a reproduir l'accent alemany, de vegades en converses prou Ilargues, que arriben a dificultar la lectura. Com a breu exemple recordem que el músic diu al seu amic Pons: ~Qu'as du, mon pon ami?,, (Le cousin Pons). Quan hom no entenia en absolut una llengua estrangera calia la col.laboració d'interprets professionals, dits torsimanys. Dóna una viva imatge de llur funció Ramon Muntaner, quan tracta de la campanya &Almena: E con los moros hagren passat I'esperó, aquel1 fill del rei de Godix era bon cavaller, e era un dels bons cavallers del món, e bell hom, e venc tot primer uidant ab I'atzagaia en la man: cani ben e soltam, que 21s no li eixia de la boca. E i'infant En Ferrando demana: «Que &u?» E los torsimanys que li eren de prop dixeren-li: nsenyor, eil diu que és fill de re >. DUr lo senyor infant: ae jo, fiu de rei!» (cap. 247). Els torsimanys estaven adscrits a les corts i als grans personatges i, com acabem de veure, fins i tot anaven al costat de llurs senyors en campanyes i batalles. En un memorial d'instmccions que l'any 1458 trameté Francesc de Mescua al cavaller mallorquí Pere Joan Albertí, el qual havia d'anar a la cort del rei de Granada per tal de comhatre amb el seu enemic Bernat de Tagamanent, es disposa: «La hora que li ser5 asichnada ffer reverencia al rey de Granada, li vaga a fer reverencia, seguons dit és, ab cara alegre e continenca molt 7. Hipdteíi emew per Paulin Patis, H*toire lirréraire de la France, XXl11, 1856, pag. 604, recollida per Carla Crernonesi. Linca francese delmedio Euo, Mili, 1955, pig L.?omisano, a la seva edicib de Gantier de Saignies, II canzoniere. Mila-N2pols, 1980, pag. 171, recorda aquesra hiputesi amb displicencia, per6 no dóna cap raó del rar fenomen fonetic, ni tan sols en I'esrudi de la llenya del trouvere.

12 asoseguada e gest de constancia. Soplich aquell que li dó torcimany, davant lo qual li diga tres coses... En determinades circumstancies persones il.lustres feien d'interprets o torsimanys. Quan a i'hivem del 1387 Ramon de Perellós, vescomte de Perellós, rossellon~s, emprengué el seu fantistic viatge per anar al purgatori de Sant Patrici, així que arriba a Irlanda, amb lletres de recomanació del rei d'anglaterra, Roger Mortimer, comte de la Marche i de I'Ulster, li dona com acompanyants dos escuders, un dels quals ~appellat Johan Talabot; aquell era mon torchimantu. Es tracta del famós John Talbot, aleshores molt jove, que fou comte de Schrewsbury i gran general en guerres contra Franca. 1 més endavant, seguint Perellós i el seu seguici llur viatge, voltats de gent que només parlava en irlandes, l'arquebisbe de Drogheda, posa a la seva disposició «un torchimant, cosí gema de Johan Talabot~.~ També exercí ocasionalment de torsimany un personatge molt més i1,lustre. El 18 de setembre del 1415 I'emperador germanic Segimon 1 visita a Perpinya al rei Ferran el d'htequera, greument malalt, amb el qual sostingué una llarga conversa sobre el cisma i la renúncia del Papa. Quan l'emperador eixí de la cambra acudiren a saludar-lo la reina dona Lionor d'illburquerque, la princesa Maria de Castella, des de feia molt poc muller del Primogenit, i la infanta Maria. El Primogenit i aleshores príncep de Girona, Alfons el Magnanim, féu possible la comunicació entre aquestes dames, totes tres de parla castellana, amb I'emperador alemany: «Como el Emperador entró, la Reyna e la Princesa e la Infanta salieron a lo rescebir hasta la puerta de la sala, y el Emperador llegó a ellas con grande acatamiento e dioles paz; e tomó a la Reyna del brazo, e Ilevóla a su asentamiento, e asentóse con ellas, y el Príncipe ansimesmo; y el Emperador hablaba en latín, y el Príncipe era el intérprete».i0 Significava aix6 que la conversa entre l'emperador Segimon i el rei Ferran fou en Ilatí, pero que les dames de la família d'aquest eren incapaces d'entendre la lengua savia i els calia I'ajuda del príncep Alfons. En aquella ocasió fomant part del seguici de 8. Riquer, Lletres de batalla, 111, Barcelona, p2g Ramon de Perellós, Vtafge alpurgaton, edició de R. Miquel i Planas, dins Llegmdes de I'alcm vida, Barcelona, Crónica del ny don Juan el Segundo dins Crónica de los rqm de Carrilb, Ti, Madrid, 1877, p2g. 367, xbibliotrca de Autores Espafiolesn.

13 l'emperador Segimon havia arribat a Perpinyi un home extraordinari pelseu poliglotisme, el tiroles Oswald von Wollkestein, el qual en una de les seves poesies es vanta així: ~Frances, irab, catali, castelli, alemany, Ilatí, sorab, Ilombard, ms i romanes, aquestec són les Ilengües que he parlat quan n'he tingut necessitatn." Els reis, infants i grans senyors solien coneixer i fins i tot parlar diverses Ilengües, no tan solarnent perque les haguessin apres rnitjancant i'estudi, com el Ilatí, ans encara perque eren freqüentíssims en Uurs llinatges els enllacos amb dones forasteres; i és ben certa la influencia lingüística de la mare. Fixem-nos en el cas del rei d'hglaterra Ricard Cor de Lleó, fill de Lionor d'aquitania, ducat que el1 regí abans que la corona reial. Evidentment sabia angles (havia nascut a Oxford), pero també frances i provencal, Ilengües que coneixia la seva mare i en les quals havia estat celebrada per escriptors del nord i del migdia, i que eren les propies dels vassalls continentals de Ricard. Quan I'any 1193 es trobava pres en poder del duc d'~ustria, compongué i féu divulgar una can68 adrecada als seus vassalls perqu? s'afanyessin a reunir el quantiós rescat que hom demanava per la seva llibertat. Com fos que, com a duc d'aquitinia i comte de Poitiers, tenia vassalls que parlaven en frances i vassalls que parlaven en proven~al, i volia arribar a tots ells, féu dues versions de la una en frances i l'altra en provencal. La versió francesa comenca amb aquesta estrofa: Ja nus homs pris ne dira sa reson adroitement, s'ensi com dolans non; mes par confort puet il fere chan~on. Moult ai d'amis, mes povre sont 11 don; honte en avront se, por ma reangon, sui ces deus yvers pris. 1 la versió provencal s'inicia am: Ja nuls homs pres non dira sa razon adrechament, si com hom dolens non; mas per conort deu hom faire canson. Pro n'ay d'amis, mas paure son li don; 11. Vep. M. de Riquer i Lola Badia, Les poee.~ de Jodi de San1 Jordi, Valhcia, 1984, ppgs

14 MAR'I~ DE RIQUER ancta lur es si, per ma rezenson, soi sai dos yvers p~es.'~ Així, doncs, quan el 14 d'abril del 1185, que fou diumenge de Rams, s'entrevistaren al castell de Najac de Roerga Ricard Cor de Lleó, duc d'aquitania i comte de Poitiers, i Alfons 1 de Barcelona i 11 d'kagó, no calgué que intervingués en llurs converses cap torsimany perque tots dos es podien entendre perfectament en provencal, llengua de bon nombre de vassalls d'alfons i en la qual escrivia poesies. El nostre Alfons el Trobador era també un rei almenys trilingüe, car sabia el catali, l'aragones, llengua de la seva mare i dels seus vassalls aragonesos, i el provengal, per la seva condició de marques de Provenga i la seva afecció a escriure en vers en aquesta Ilengua. Els seus enemics, pero, per tal de denigrarlo, l'«acusaven» d'emprar expressions arabs en la seva parla quotidiana. Entre els molts retrets, alguns sense dubte calumniosos, de que el fa objecte el trobador Giraut del Luc, diu que Li sarrazin de Fraga e d'aytona i'an enscignat cum entr'els si rdzona: Salem alec, volon que lar respona, per Ualica zalm, cui Dieus confona...," formes vulgars de les expressions irabs al-salam 'alayka, («la pau sobre tu» i u-alayka al-salam, «i sobre tu la pau». El rnaliciós trobador vol donar d'alfons la imatge d'un rei arabitzat amb I'eficag recurs d'atribuir-li expressions arabs. Des d'alfons el Trobador fins a Martí I'Humi tots els reis de la dinastia de Barcelona parlaven i escrivien amb normalitat en catali i en aragones, com és logic, ja que regnaven sobre terres de les dues Ilengües. 1 ho feien arnb naturalitat i sense prejudicis ni pniiges. En la conversa familiar i en la correspondencia la llengua més usada a la casa reial era el catali, pera I'imat i espontani bilingúisme del llinatge s'adverteix perfectament al Libre dels feyts, on l'única vegada que hi pren la paraula l'infant Pere, després rei Pere el Gran, s'adrega al seu pare el Conqueridor en aragones: 12. Riquer, Los fmvadorer, 11, pags Riqurr, Los r dom, 1, pigs

15 Senyor, lo que jo feyto he me pesa muyto; e muyto gran dolor n'é en mon coracón, cant jo feyto he neguna cosa que a v6s pesa. E viengo aquí a vosira niercé e fets de mi e de les mies coses lo que vós queredes, e de los míos, e dats lo que vós queredes e prendet lo que vós en queredes (cap 520). Els reis privarius de Mallorca eren obligatoriament bilingües perque tenien vassalls de dues Ilengües: el catali, parlat per balears i rossellonesos, i el llenguadocii parlat a la baronia de Montpeller i al vescomtat m&s septentrional de Carlat, conjunt que formava el regne de Mallorca. Sospito que el Ilenguadocii devia fruir d'una Certa vitalitat a la cort del reis de Mallorca, tan sovint fixada a Montpeller. 1 aix6 és ben reflectit a la Cronica de Pere el Cerimoniós, on el rei Sang de Mallorca s'exclama així: «Eu hay haüt mal consell! Eu suy en mal punt nats! Eu hau perduda ma terra!, (cap. 111). El cronista vol ésser fidel als mots que havia pronunciat el rei Sanc, pero és molt possible que el rei Pere, tan polític i, per tant, molt mal intencionat, volgués donar una nota d'estrangeria a la parla del seu enemic. Eduard, príncep de Gal.les, anomenat el Pnncep Negre, fill d'eduard 111 d'hglaterra, lluiti molts anys a la Franga occidental i fou governador d'aquitinia. Consta per imombrables testimonis que parlava en angles i en frances. Ara bé, segons un antic manuscrit de la Crónica del rey don Pedro del canceller don Pedro López de Ayala, el 3 d'abril del 1367, finida la sagnant batalla de Nájera, on els anglesos havien combatut al costar de Pere 1 de Castella i havien assolit una gran victoria sobre les forces del bastard Enric de Trastimara, el Príncep Negre, que no havia vist mai el seu enemic derrotat, «preguntó a los que avían buscado, diciendo en su lengua: Lo bort, és mon o pres?; e diéronle que non: él respondió e dixo: Non ay res fuit, dando a entender que, si fuera muerto o preso, que todo fuera a~abado».'~com el seu avantpassat Ricard Cor de Lleó, el Príncep Negre sabia parlar provencal, en la seva variant gascona, que havia apres a Aquitinia; i no deixa de sorprendre que el cronista Ayala, que es trobi a la batalla de Nájera, on fou fet presoner, afirmi que els mots que reprodueix els digué el príncep 14. Cdnicas de los y ~ s de CasfiUa, 1, Madtid, 1875, pag. 603, =Biblioteca de Autores Bpañoless

16 de Gal.les «en su lenguas. Si és així, i no hi ha cap sospita per dubtar-ne, el gallard príncep angles es devia entendre perfectament amb el seu aliat l'infant Jaume de Mallorca, que Iluita amb eu en aquella batalla, i amb els catalanoparlants que hi foren fets presoners, com el duc de Gandia i el poeta Pere March. Aquest, al seu poema narratiu L'arnes del caualler, descriu una armadura similar a aquella tan bella del Príncep Negre que podem admirar a la catedral de Canterbury, i ho fa en un catali fortament aprovencalat que correspon exactament a la morfologia del mots que Eduard d'hglaterra pronuncia un cop acabada la batalla de Nájera.